Crítiques i textos

Per Maryse Badiou

Entre el crit i el silenci: el deliri de l’ànima

“Iris de la Catalunya divina” (visió plàstica de la mitologia catalana)

Els ritus, les festes i tradicions catalanes el substrat mític dels quals arrela, en molts casos, al nostre neolític són, per a Mariona Millà, una manera d’emprendre el viatge a l’imaginari col·lectiu d’un poble que, durant quatre dècades, fou privat d’expressar la pròpia identitat. Vivència essencial en aquesta artista, la pintura de la qual rescata, expulsa i restaura, amb una puixança fulgurant, el crit reprimit des de la prohibició, aquell crit que creix en l’anormalitat política, com també en la marginació social i sexual, que la pintora ha plasmat llargament i que en l’espai fictici i efímer del ritual i del teatre troba la llibertat de transgredir totes les lleis de la normalitat.

Des del fons llegendari de Catalunya, Mariona Millà fa sorgir un univers fora de normes, el món extraordinari i desmesurat de les divinitats populars on bruelen gegants, nans, capgrossos, reis, diables i animals fantàstics; deïtats que participen en els cultes pagans que se’ls ret, en uns moments particulars dels cicles de les estacions, dels canvis de solstici, d’aquells moments màgics de transformació, de disfressa, de renovació i de regeneració de les coses, moments de glorificació a la vegetació, al foc… a la vida, quan es troba en el punt més intens del desequilibri i del caos.

Per materialitzar aquest sentiment agut de l’existència quan la pròpia existència se’ns nega, Mariona Millà no abraça l’espai visual en la seva globalitat. El seu univers, on la vida es desborda a raig, la pintora el comprimeix i ens l’ofereix per parts, tot condensant-ne la intensitat fins al paroxisme, seguint la línia trencada d’un desenvolupament serial.

Per
Mariona Millà – (2010-02-05)