Noticia apareguda al blog de Teresa Costa-Gramunt.
“Mariona Millà és una artista molt versàtil i amb una imaginació desbordant. El director teatral Ricard Salvat, recentment desaparegut, parlava de lentusiasme creatiu de Mariona Millà en tant que fúria creadora.
En efecte: Mariona Millà és com el rei Mides del conte, que tot el que tocava se li transformava en or. Millà no només transforma en art idees i sentiments, sinó també actituds, gestualitats i fins i tot les visions més agosarades del món interior que en algun moment recorden les de labadessa renana del segle XIII, Hildegarda de Bingen. I tot això amb una dicció plàstica molt personal, perquè, empri la tècnica que empri, el seu gust per lexperimentació i el repte és fenomenal.
Lany 2007, Millà va presentar al Museu Marítim de Barcelona una exposició que va titular Mar mestís. Quadern duna exposició. En aquest quadern visual, lartista viatjava pel Museu reinterpretant algunes de les peces antigues que allà sexposen i que més la van atraure.
En aquest circuït on la imaginació artística de Millà bevia de la realitat, però també de la fantasia i del somni, lespectador en aquest cas, lespectadora- va restar entotsolada molta estona davant duna peça que la va fer viatjar molt lluny en el temps: el temps mític. Es tracta duna pintura de forma quadrangular amb una sirena i picarols inspirada en la col.lecció de sonalls de plata del Museu Marítim. En aquesta peça hi gravita tota la força del mar dOdisseu i les sirenes fetilleres que el volien atraure amb els seus cants. La sirena i els picarols són representats amb pintura blava i de forma bidimensional. A lespectadora li venien ganes de tocar els relleus.
Lhivern de 2008 vaig viatjar a París. I davant una pintura de Marc Chagall, Bouquet ardent, em va venir a la memòria com un llamp la pintura de la sirena de Mariona Millà. Hi vaig trobar vincles, similituds simbòliques. En ambdues obres hi ha una figura femenina graciosament corbada, gairebé dibuixant un cercle. Són dues dones que graviten: luna sobre els picarols, laltra sobre un immens ram flors. En totes dues pintures hi domina el color blau, perfectament conjuntat amb pinzellades càlides de vermell en el ram i ocre en els picarols.
La imaginació artística de Chagall li fa veure (la bíblica Eva, la deessa Flora?) flotant damunt dun ram-llit de flors i així la pinta, com un àngel blau. La imaginació artística de Mariona Millà fa surar la sirena damunt una corona de picarols que semblen cargols de mar i fan pensar en aquell altre moment inaugural de la vida còsmica que és el llegendari naixement de Venus. La sirena és una figura simbòlica de la dona encisadora que pot aparèixer sota dos aspectes: com a dona-ocell (Chagall) o com a dona-peix (Millà). Es diu que les filles dels humans captiven amb la seva bellesa els fills del cel (els àngels o semidéus), que davallen i shi acosten atrets pels seus encants irresistibles.
Sens dubte, els mites expliquen la història de lànima humana de forma poètica (els símbols la interpreten). Mariona Millà sempre ha sentit una gran atracció per aquest substrat míticopoètic que en el nostre imaginari popular té la seva traducció en bestiaris, entremesos, etc. Temps enrere (1997), en la seva exposició Iris de la Catalunya divina, Mariona Millà va treballar pictòricament mites daire, aigua, terra i foc amb el seu traç de gest atrevit, sensual i fetiller, dartista vigorosa, dotada dun gran poder de seducció.
Per
Mariona Millà – (2010-01-08)